Javi Lacort

El 31 de Gener de 2003, se celebrava al meu col·legi el dia de la Pau. Jo tenia 12 anys, i com a delegat de la meua classe de 1er d’ESO, vaig pujar a llegir juntament amb alguns companys d’altres cursos un manifest per la pau, així com per deixar volar un colom blanc i diversos globus, que per a mi metaforitzaven aquell dia. Imaginava com aquells coloms arribaven fins a aquells llocs horribles que eixien en les notícies, i feien tremolar a tots aquells que asseguraven dur la pau en els seus fusells, com cantava Lluís Llach desde París. Un veritable exèrcit de guerrillers amb bec i ales que explotaven els seus globus amb un gran baluern, i feien que els violents retrocediren emporeguits.

El 20 de Març de 2003, tot just dos mesos més tard, els EUA, juntament amb l’ajuda d’Austràlia, Polònia, Dinamarca, i Regne Unit, envaïa L’Iraq sota l’operació cridada ‘Llibertat Iraquiana’, la qual contava també amb el suport de Portugal i Espanya. El comandant nord-americà Tommy Franks, amb el seu inseparable seguici d’aliats i combatents, arribava per a exhibir tancs i vanitat. Anava també a explicar a Saddam Hussein el que era la democràcia, sota el pretext que el seu país amagava armes de destrucció massiva. Com si un ésser humà volguera ensenyar a lladrar a un gat. Surrealista del tot.

Per tot el món van aparèixer les mostres de rebot, i els valencians també es van manifestar, Passeig de l’Albereda abaix. Fa ben poc vaig poder observar un dels records que van quedar, un adhesiu ragut i blanquinós amb el famós ‘NO A LA GUERRA’.

Quatre dies després del començament de la guerra, el diari britànic The Guardian desvetllava que el Regne Unit havia subministrat armes als iraquians. Amb això, desvetllava també el secret de la guerra; cosa d’aliances polítiques, i de poder geoestratégic. Si un Estat no en tragués un profit, no s’implicaria. Si una bomba pot assegurar bons beneficis, ben llançada està. Remordiments? Zero. Això sí, el que hi és darrere de l’ordre, eixirà a la palestra, micròfon en mà, per a assegurar que no creu en solucions bèl·liques, que ho fa en favor de la justícia, i que també pot deixar volar un colom blanc, com el que jo vaig deixar volar en l’escola amb només 12 anys.

Hui el món està igual, però jo pensava que amb aquell simbolisme era més que suficient. Ara sé que no, que cal tirar del carro. Que si fruit d’aquella concentració en l’Albereda -com tantes altres en l’Estat Espanyol- el següent govern no va tenir més remei que retirar les tropes de L’Iraq, hem de felicitar-nos. I encara que d’altra banda, es va seguir per una lnia militar semblant; allò ja era una victòria, la demostració de la força de la ciutadania. Que si llavors ens van haver d’escoltar, també ho faran quan siguem més. I serem més, les pròximes vegades, fins que els que ens representen, ens representen de debò. No tan sols de cara a la gradería. Votem una vegada cada quatre anys, però existim cada dia. Que no ho obliden.

(Amb l’incuestionable influència i estil d’Oleguer Presas i Roc Casagran).